Només us volia escriure unes línies per donar-vos les gràcies i felicitar-vos per la meravella que vam veure aquest cap de setmana.
Aquest temps i aquesta tranquil·litat per badar, per observar i per pensar i reflexionar sobre el com i el què estem fent amb molts dels nostres infants és tan senzill com viure.
Ara que estem començant de nou necessitem més temps que mai per mirar-los, admirar-nos i aprendre amb els infants.
Moltes gràcies per apuntar el camí.
Carles Gràcia de Cerdanyola

Jo encara hi reflexiono, veure tantes coses, interioritzar tantes imatges, tanta informació i saber trobar el perquè de cada cosa és tan ric de fer però tan lent...
Vaig gaudir tant que encara no me’n sé avenir, i poder parlar amb vosaltres, encara que sigui un petit moment, encara dóna més ganes de seguir caminant, endavant pas a pas i lentament, fent parades sempre que ens calgui, per pensar-ho tot dues vegades...
Va ser molt bonic! Moltes gràcies i fins l'any que ve!
Les nostres portes també són obertes sempre que vulgueu!
Petons
Eva de Sant Feliu de Pallerols

M'afegeixo al que diu el Carles, era la primera vegada que anava a Cal Simon i realment ha estat molt i molt agradable veure i compartir tantes vivències, a més de l'espai, les persones, les carbasses. També vaig visitar l'Escola Bressol, acollidora, rica d'experiències i propostes per als infants.
Felicitats¡
Elia de Barcelona

Som l'equip de la Sol i també ens volem afegir per donar les gràcies a l'equip de la llar de Torrelles per acollir-nos amb tanta calidesa i mostrar-nos la vida de l'escola!! Va ser tot un plaer conèixer-vos!
Ara que estem a punt d'engegar un projecte, començant a donar les primeres passes, ens heu obert els ulls per saber cap a on caminar, mostrant-nos la teva manera de sentir i viure l'educació dels més petits. Moltíssimes gràcies!
Una abraçada!
Vero i Sandra estudiants de Blanquerna

Què he de dir jo? Fascinada, bocabadada vaig quedar de com teníeu la casa.
Estic amb la Vero i la Sandra, amb en Carles i amb l'Elia (que per cert, m'hagués fet molta il·lusió haver-vos trobat per allà i xerrar). De totes maneres, no em puc queixar perquè deu n'hi do la colla que ens vam aplegar allà on hi havia el timbal d'aigua (sense aigua i ple de carbasses).
Increïble. Ho vaig passar fenomenal i crec que ha estat molt enriquidor per l'equip de la meva Escola. A veure si l'any que ve podem venir tots i totes!
Ho vaig passar tan bé que la nit de dissabte a diumenge somniava que era allà, xerrant, reflexionant i debatent cada detall, cada interrogant sense la intenció de tancar-lo sinó d'opinar-hi plegats. Contemplant una i una altra vegada cada objecte que estava plenament pensat on, perquè, quan i de quina manera estava on estava cadascun.
Diumenge em vaig plantejar de venir, però vaig pensar que calia madurar ara durant un temps tot aquell allau d'experiències.
En fi, podria seguir... Només dir-vos a tots i a totes que és una experiència esplèndida i que si podeu, no dubteu d'anar-hi l'any que ve (sempre és per aquestes dates, ja us la podeu reservar).
Bé, moltes i moltes gràcies!
Clara, mestra de l'escola Bressol Municipal de la Gornal

Moltes felicitats a tot l'equip que feu possible que els demés somiem en com poder millorar la nostra tasca educativa i ens ajudeu a reflexionar amb tot allò que fem.
Vam viure moments màgics que espero repetir l'any vinent
Noemi de Olerdola

Quina sorpresa ens hem portat quan hem vist la portada del web El Safareig. Les nostres filles a portada!!!!! La veritat és que com a pares va ser un plaer poder portar les nostres filles a casa vostra, com es pot veure a la foto elles s'ho van passar d’allò més bé. Se les veu tan concentrades!
En fi, només agrair-vos una vegada més l'amabilitat amb què ens veu tractar i la tasca que feu dia a dia.
Fins l'any vinent, a veure si trobem els tres pinotxos!
Salut.
Joan, Núria, Etna i Ona. Caldes de Montbui

Encara ara vaig traient coses que tenia amagades dins meu de resultes de la visita que us vam fer, hi havia tant!!!
I ara he estat mirant les fotografies que heu anat posant i us en volia fer arribar una que vertaderament em va emocionar. No sé qui és el nen de la foto, però en l'última passejada que vaig voler fer sola per tornar a repassar totes les meravelles em vaig aturar davant el piano i un nen s'estava fascinant mentre tocava, jo em vaig parar en sec.
Ell sentia allò que feia i de sobte, un noi que també se'l mirava el va posar just en les notes oposades d'on ell era, per fer sortir sons molt greus.

La cara del nen es va transformar i va explotar en una barreja entre sorpresa, por i energia que van fer que fins i tot jo, sense saber ni qui eren aquelles persones ni perquè vaig anar a parar en aquell racó en aquell precís moment,  m'emocionés, la meva cara es desencaixava i gairebé em sortien les llàgrimes dels ulls, tenia la pell de gallina. I tampoc vaig saber ben bé perquè... potser va ser la màgia de tot plegat!
Fins ben aviat i els millors desitjos
Eva de Sant Feliu de Pallerols

M’encanta el piano, la seva sonoritat. Ja des de ben petit quan vaig entrar a l’escola, per primera vegada, i vaig descobrir un piano a la sala d’actes em vaig quedar meravellat, tot deixant de plorar. (Això és el que m’han explicat els de casa).

Avui, ser que aquell dissabte, aquella estona davant del piano i amb companyia, va ser especial. Era la segona vegada, després d’una anterior visita, que intentava tocar una mica el piano. Altre cop l’havia trobat tancat, però aquesta vegada vaig poder gaudir de la seva sonoritat, una sonoritat diferent a un piano nou, un so característic: de la seva estada a Cal Simon.

Gairebé d’amagat, vaig obrir la tapa i vaig començar a tocar. Quin so més autèntic. Quina joia, un tresor. En pocs minuts s’apropava una família amb un infant, qui es va apropar per gaudir del piano, del seu so. Primer ell només mirava el piano i em mirava a mi, sense atrevir-se a tocar cap nota. No ens coneixíem, eren com dos estranys esperant el mateix autobús. Jo el vaig convidar a tocar. Així va ser que vam començar a tocar plegats aquella meravella de piano. Ell situat davant de les tecles agudes i jo davant de les tecles greus vam començar a realitzar un diàleg interessant: “Una jam session”, on la melodia del piano i l’entusiasme del moment només és entès pels propis músics. La resta, l’entorn marxa, desapareix. I en aquell moment només existeix el piano i la complicitat especial dels músics que juguen amb els sons. Cadascun de nosaltres va passejar-se pel piano, i vam acabar, ell tocant les greus i jo les tecles agudes. Llàstima que la seva família li va demanar de marxar i tots dos vam deixar el piano. Tot i això, el piano no va deixar de sonar. Dues nenes que restaven ben a prop nostra van agafar el testimoni i van fer la seva particular: Jam Session. Aquell piano obert, com a mínim, va fer les delícies de quatre persones que sense saber ni els noms, ni tenir en compte la raça, religio, ... van ser còmplices dels sons més bells que pot fer un piano vell, inflat i gastat per les mans que l’han arribat a tocar i se l’han estimat. És fantàstic, més bé, meravellós que tu poguessis gaudir del seu so i la complicitat del moment. Tot deixant-hi constància per mitjà de la càmara. Llàstima que no t’apropessis a tocar amb nosaltres. La pròxima vegada, que desitjo que el piano estigui obert, fes alguna improvisació. La música agermana i ens fa sentir lliures.
Salut. Joan