EL QUE NO S’ANUNCIA: ES VEU I ES VIU

Des del matí que obrim portes fins l’últim moment que es l’hora de recollir passen coses que pensaves que podrien passar. El recorregut pot ser visitat de maneres diferents. S’inicia al barri de Cal Simon on ens reben les carbasses de colors i formes que, juntes i tant ben posades amb altres productes de l’horta de Torrelles, són un plaer visual i sensorial. Això ja ho havíem anunciat, però la humil carbassa ens uneix i ens apropa a altres interessos relacionats amb la cultura d’aquest fruit: l’art de la cuina, de la rebosteria, dels instruments musicals. El coneixement de les varietats, del seu cultiu, de les propietats alimentàries i terapèutiques derivades dels seus components com el magnesi i altres tan bons per a la memòria... Però l’intercanvi és un descobrir constant que va més enllà.

L’exposició et submergeix en un ambient que provoca que cada any ens agradi tornar a trobar-nos. Arriba gent des dels pobles més veïns com Sant Climent, Begues o Sant Vicens dels Horts fins els més llunyans de gaire bé totes les comarques de Catalunya. La trobada és com una taca d’oli que cada any va creixent. Quina és la màgia d’aquesta exposició? Quins són els missatges que volem comunicar?

Per respondre aquests interrogants ens anem fent preguntes. Són els productes que ens atreuen i ens fan llepar els bigotis? Sens dubte que el pa, el pastis fet de carbasses de Torrelles acompanyat de mistela, les mongetes del ganxet i les seves pellofes són ja una tradició de la que podem gaudir... La varietat de carbasses, pomes, cols, garrofes, panotxes, magranes tan ben posades entre taules i cistells acompanyades d’eines del camp, provoquen curiositat, però hi ha alguna cosa més?

Investiguem pels cinc espais del recorregut de la casa i ens aturem amb les petites coses que van creant un ambient màgic. Després sortim cap a la Llar de Torrelles.

Són les cadires? Les cadires, sofàs, que en cada espai estan posades convidant a parar-se, seure, a mirar, a parlar, a aturar-se...? Les cadires, els sofàs, volen acollir. Han estat posades intencionadament per crear situacions. Cada grup de cadires han fet d’escenari on hem pogut contemplar: als avis i les seves converses, la mare que necessitava uns moments de tranquil·litat per donar el pit a la seva filla, els de la vora del foc parlant... Les cadires en les que mentre un infant parlava amb el titella, el Pinotxo (un dels tres) els adults fullejaven una revista, un llibre... posats intencionadament. Les cadires que estaven per tot arreu i feien seure davant d’una obra d’art, o d’una calaixera plena de pedres i cargols o mirant documentació. On es paraven i seien mentre un adult explicava un conte o miraven la bola del món. Sovint podíem veure un adult rodejat de criatures. La comoditat de les cadires i sofàs que deixaven reposar per mirar tot el que passava a l’entorn.

La sala del piano amb tres cadires. Com gairebé tots els espais, era polivalent. Amb molta suavitat algunes petites mans acompanyades de mans grans ens van fer escoltar petits concerts. En molts moments trobaves pares rodejats de criatures escoltant el conte de la sopa de carbasses amb un silenci sepulcral al mig de molta gent. I de sobte, les mateixes cadires eren girades per escoltar els petits concerts. Una sala de tertúlies entorn de temes tant peculiars que si les tres cadires poguessin transcriure les observacions podrien escriure un llibre.. Intercanvis del saber col·lectiu. Intercanvis de materials, petits tresors que ens arribaven d’arreu i de persones que durant molts anys estem fent camí. Tresors a partir de materials senzills que fan créixer la riquesa de propostes que podíem trobar a moltes parets del recorregut de la casa. Gairebé tot té una historia.

Què vèiem? Material i propostes amb una estètica. Documentació que feia de mirall del que trobàvem per la casa i l’escola. Documentació que traspua valors. Trobàvem carbasses per tot el recorregut de la visita. Hi havia cistelles de carbasses plenes i buides, i per què? algú ens preguntava. No calia donar la resposta, els infants amb el seu joc de traspàs de cistell a cistell ens mostraven la resposta i el saber dels avis ens deia: Les carbasses que es toquen, es remenen, es miren no es troben al cistell podrides -una gran veritat dita per una avia perquè amb poques paraules ens deia com cada dia les havíem d’observar, mirar, tocar, parlar... Les carbasses no són solament per fer bonic.

Sens dubte que l’ambient es va construint amb la corresponsabilització i amb l’intercanvi amb la gent. Aquests dies els pagesos recullen la satisfacció del treball de les hores de conreu, de llaurar, d’ adobar les terres per sembrar. Són sis mesos regant, observant, mimant les carbasseres per poder fer la collita. Els pagesos viuen tot el que passa i el que fan els infants amb les carbasses a l’escola, ells ho havien viscut en el seu entorn familiar. Les tertúlies amb la gent giren sobre com es construïen les pròpies joguines. El Manel ens va ensenyar a fer barques amb les fulles de les canyes.

No va poder venir l’àvia Montserrat però no van faltar les seves flors premsades. L’àvia que durant tot l’any ha estat recollint mil flors que ha anat premsant i classificant amb sobres transparents per poder-les mirar aquest dia. La saviesa trobada en el sentit comú i en el coneixement. Sentint les seves explicacions d’altres anys ens fa recordar la seva capacitat d’observació per fer saber en quina lluna s’han de collir, l’hora més adequada, com conservar-les. Temps per observar, per recollir, per mimar i cuidar... Temps per observar la transformació.

Donar i rebre, una altra manera d’establir la corresponsabilització: dones una carbassa i torna un instrument musical. Cada any anem sumant. Les parets de la casa s’han enriquit amb obres d’art d’amics, de joves artistes com la Roser Bartis amb els seus quadres pintats amb fustes reciclades. La Núria Orta, que sense estar present ens ha deixat les seves joies fetes amb llavors o l’Anna Molner, mestra del Taller Creatiu de Torrelles presentant les obres d’art dels seus joves artistes. Els amics del Prat que amb les carbasses com a base s’han inspirat per representar personatges, pintures...

Donar i rebre que fa créixer el rebost del material, de les idees i de la creativitat. Un espai que té un especial encant. Pels infants i no tan infants és un dels llocs que no deixen de visitar per experimentar i jugar. Els jocs d’aigua, la sorra fina , les caixes i caixetes plenes de petits tresors... Un espai que funciona en el que poques vegades hi ha escampall de material. Els infants més veterans que cada any venen ja saben que les estovalles serveixen per recollir la sorra fina... Els nous visitants molt aviat s’adonen de com funciona i veuen que poden tafanejar fins l’últim racó deixant cada cosa al seu lloc. Un quartet petit , ple de propostes preparades i pensades. L’ordre per poder fer servir el material i recollir-lo i ampliar-lo.

Les diferents propostes ajuden a descongestionar els grups nombrosos repartint-se d’una manera lliure per tots els espais i sales. El xilofon, les pedres, l’espígol, les flors, els personatges, els mòbils... Tot està pensat per creure i fer possible la construcció d’aquesta màgia que permet compartir sentiments i experiències que uneixen diferents cultures i generacions. Les carbasses ens faciliten mostrar l’organització d’espais de participació. Espais tots diferents per acollir la diversitat.

L’escola dels petits, l’escola que acull infants, els més petits de l’etapa educativa, és un lloc privilegiat d’intercanvi i de socialització. No és res nou, John Dewey, els mestres de la “Institución libre de Ensenyanza”, les germanes Agazzi i molts altres proposen la participació i la democràcia i com a principis fonamentals de l’educació.

La llar de Torrelles ens mostrava amb la documentació pedagògica i la seva organització de l’espai i els materials el mirall del que passa quotidianament quan hi ha els infants. No és un museu bonic per visitar, són propostes com les que podíem trobar en el recorregut de Cal Simon, portades a la pràctica. Infants, pares i mestres, dia a dia van experimentant i creixent recollint la documentació conjunta com podíem veure a la caixa dels records “la caixa dels records de cada infant“.

Molts mestres estem en aquest procés, un repte per fer possible la participació acollint i potenciant la riquesa cultural on infants, mestres, famílies, societat, són protagonistes de la construcció conjunta del projecte educatiu. Un repte que en aquesta trobada, junt amb la Llar de Torrelles i les experiències dutes a terme en moltes escoles Bressol de Catalunya, ens mostra que el que proposem no és una utopia..

Carme Cols i Pitu Fernàndez
Novembre 2006