DE LES CARBASSES PARLEM-NE
Article a la revista In-fàn-ci-a, número . Desembre 2000

La trobada era a les deu del matí del dissabte 21 d'octubre, al parc de Can Sostres de Torrelles de Llobregat. Havien pronosticat pluges intenses. Mitja hora abans, començaren a arribar cotxes. Prop d'un centenar de mestres d'escola bressol, parvulari i d'altres de formació professional, alegres de retrobar-se, després d'any rere any s'aplegaven per compartir un temps, unes inquietuds, uns interessos, i parlar sobre com es pot millorar el treball de cada dia amb els infants. Eren mestres molt joves i mestres més grans que venien de Tarragona, Menorca, el Maresme, Osona, el Garraf, el Vallès, el Barcelonès i Girona.
Uns havien matinat molt, d'altres no tant, alguna tot just havia dormit una hora, però tothom estava atent a escoltar, veure, descobrir, què es podia dir de les carbasses. L'itinerari s'inicià en una sala de Can Sostres, que, amb la transparència del seu espai, mostrava generosa les diferents gammes de colors de les fulles dels arbres del parc. En plena sintonia amb aquell context, l'alcaldessa de Torrelles va donar la benvinguda al grup i la Carme Cols va exposar el programa de treball.
Un programa per parlar de carbasses i pedagogia alhora, estructurat en quatre temps: la relació amb qui coneix bé les carbasses, un pagès; l'estada a Cal Simon, uns mestres; la visita a l'escola bressol, una institució; i el contacte amb l'espai que les produeix, un hort.

Primer temps, relació amb la pagesia
Feia més goig que una parada de la Boqueria, la que el pagès i la seva família havien preparat per a l'ocasió. Al costat de les rengleres de carbasses de mides, colors i usos diferents, podíem tastar els pastissos llaminers i confitures que unes sàvies mans ens havien preparat.
La data de la trobada havia estat decidida d'acord amb la collita, però enguany en Jaume, pagès del Prat, va explicar-nos que havia estat més aviat dolenta i que la producció era molt limitada, tant en diversitat com en qualitat. Ens parlà de les moltes varietats de carbasses i de les diverses aplicacions que se'n pot fer: les de menjar, les de fregall, per contenir, per fer música. En la conversa, l'ofici i la poesia s'imbricaven i, a poc a poc, es va anar entrant en el coneixement d'aquest fruit d'algunes plantes brionàcies, cada una amb el seu ús i el seu nom.

Segon temps, relació amb la pedagogia
Dins del poble, Cal Simon havia obert les seves portes de bat a bat perquè poguéssim conèixer les carbasses des d'un altre punt de vista, el del treball del mestre, el de les múltiples activitats que té un fruit com la carbassa, tant a l'escola com al parvulari.
Tothom en va poder parlar, tant en petits grups com tots junts. Els comentaris i la sorpresa s'encadenaven, podies veure tothom embadalit mirant, parlant i pensant sobre què es mostrava. Ens vam adonar que era possible parlar-ne des del seu ús popular, culinari o, fins i tot, medicinal, fins a l'amplíssima varietat existent i el nom que rep en cada contrada; i, així, vam descobrir que aquella no l'havíem vista mai, o que aquella que un coneixia no hi era i que la faria arribar. Tot parlant, ens vam adonar que, de la mateixa manera que parlen les flors, semblava que les carbasses també deien coses, posem per cas dels enamoraments o dels resultats en els estudis.
Però, com és lògic en una trobada així, es tractava de parlar de pedagogia i, per a la pedagogia d'aquestes primeres edats, les carbasses són una provocació. Se'ns mostraven recursos amb carbasses, convertides en titelles, mòbils, instruments musicals, fins a les que s'assequen per deixar-les tal con són, amb els seus colors, formes i textures.
Més enllà de les moltes idees
que vam veure o sortien tot parlant-ne, vam descobrir com les parets i els racons de Cal Simon mostraven una manera d'entendre l'escola i fer pedagogia. Sustentant l'espontània relació que es va produir, hi va haver una acurada preparació dels espais, temps i persones.
A cada espai, es va mostrar un tipus o altre de carbasses al costat de la seva utilització, la manera de treballar-les, les eines i tècniques necessàries, i una àmplia documentació amb imatges de com hi treballen els infants. L'espai també parlava de l'obertura que ha de tenir l'escola, de la necessitat d'acollir dignament allò que els altres poden aportar i, així, només d'entrar, vam trobar unes taules preparades per recollir les aportacions dels visitants sobre el tema.
Com gairebé sempre, els temps, encara que previstos, van resultar molt plens, i això obligà la majoria a prescindir de la visita a l'hort. Pot servir d'excusa per tornar-hi. Això potser ens hauria de fer pensar que, per experimentar, compartir, descobrir, aprendre, cal temps.
Un equip de persones estava al càrrec de l'organització, amable, acollidor. Garantia que tot es produís amb la naturalitat i tranquil·litat necessàries, des del responsable de recollir les coques al forn, d'enregistrar en vídeo i documentar amb imatges tota l'activitat per omplir de contingut aquell dia a la pàgina www.elsafreig.org, fins a qui escoltava i acollia les preguntes i els comentaris dels visitants.

Tercer temps, relació amb l'escola
Amb una càlida i generosa acollida, tot l'equip de l'escola bressol de Torrelles obrí les seves portes al nombrós grup de visitants. Allí vam poder veure un projecte actual, resultat d'un llarg procés històric. És molt interessant poder escoltar la història d'una institució que, en bona part, reprodueix i permet conèixer i comprendre què ha estat la trajectòria de l'educació dels més petits els últims trenta anys al nostre país.
Les mestres explicaren com la necessitat social i l'abandonament oficial van fer que la iniciativa ciutadana i professional creessin una escola per als més petits, que en el seu cas va ser per als infants de cinc anys, a l'empara de l'església i en els seus locals. Al llarg d'aquests anys va anar canviant la seva oferta, a mesura que les necessitats de la població canviaven i que l'escola pública acollia els infants de cinc, quatre i, més recentment, tres anys. Després va canviar d'edifici i, el que havia estat l'antiga escola unitària de nenes, ara acull els diferents grups de zero a tres anys.
L'escola bressol ha crescut molt i continua gestionada per pares i mestres. Com tantes del nostre país, té pendent estabilitzar la seva situació pressupostària. Després d'aquest llarg procés de transformacions, l'equip es troba en condicions d'iniciar una etapa de reflexió, elaboració i consolidació important a favor de l'educació dels més petits i el seu treball. Com ja ho ha estat, seguirà sent un referent per al conjunt de la població.

Quart temps, relació amb l'hort
Només un petit grup va arribar al quart temps de l'activitat d'aquell matí de dissabte. Tothom coneix què és un hort, però són pocs els que s'hauran aturat a mirar-lo, a veure què conté i com es treballa. En fer-ho, s'hi poden descobrir mil i una propostes, mil provocacions d'activitats que pot oferir aquell bocí de terra.
El petit hort que vam visitar, veure i trepitjar, queda reclòs darrere d'unes altes canyes que ara exhibeixen bells plomalls. Un cop a dins, les plantes aromàtiques i diferents tipus de carbasseres mostraven generosament la seva producció. Al fons, en cromàtica harmonia, creixien crisantems grocs, dàlies roses i una pebrotera enfiladissa plena de fruits verds i vermells.
Després d'unes hores de treball intenses i, alhora, pausades, alguns miraven les seves carbasses pensant, potser, com les convertirien en confitures; d'altres començaven a parlar que a l'escola podrien fer-ne un, d'hort; d'altres, que amb les carbasses que tenien podien demanar als pares que els ajudessin a fer titelles, i els de més enllà restaven muts, però potser pensaven la manera de transmetre als seus companys tot el que havien vist, sentit i pensat.
I, així, amb les mans i el pensament plens d'idees per dur a l'escola, es van acomiadar els grups de visitants que un dissabte al matí van envair la vida tranquil·la d'aquell poble que s'enfila per les primeres costes del Garraf.